Quan l'amor fa mal I part

Aquell matí la Marta era davant la finestra del seu apartament, amb una tassa de llet calenta entre les mans, contemplava com a fora lentament queia la pluja i ho anava mullant tot. Les branques dels arbres que havien perdut les fulles i tot el paisatge era lluent. Tothom estava més susceptible quan plovia... la gent anava més atabalada, hi havia més cotxes que de costum i els claxons sonavem més sovint.

La Marta s’ho mirava amb un somriure i pensava no feia massa temps també l’angoixava i fastiguejava la pluja, ara la trobava meravellosa un regal per tot el que ens envolta.

Però no va poder evitar que els seu pensament la portés cap un passat no tant llunyà; i tot i que havia quedat enrera no el volia oblidar per no tornar a caure altre cop en el mateix error.

La Marta es va casar quan tenia vint i quatre anys, era mestra i quan va conèixer en Daniel pensà que era la persona que sempre havia desitjat; amable, tendre, pendent d’ella en tot moment i molt i molt atractiu. No van trigar massa en casar-se, en
Daniel tenia moltes ganes de tenir un fill i, tot i que la Marta hagués preferit esperar un temps a tenir una plaça fixa a l’escola, i a estar més preparada, va accedir a quedar-se embarassada.

L’embaràs va ser una experiència fantàstica, tot i no trobar-se massa bé, va voler viure aquella nova circumstància com el més especial que li podia passar. En Daniel estava molt content i il·lusionat, no es podia imaginar més felicitat.
Finalment va néixer en Marc, era tant petit, feble, i vulnerable, que la Marta va pensar mai deixaria que res ni ningú li pugui fer mal.

Durant primer any de vida d’en Marc tot va anar molt bé, però un dia en Daniel va arribar a casa i li va dir a la Marta que l’empresa el traslladava a Barcelona, que haurien d’anar a viure allà. Ella va dir que no podia ser que què faria ella amb la seva feina, i que el nen, allà tenia a la seva avia que en tenia cura, quan ella era a treballar, estava malalt o no podia anar a la guarderia; el món li va caure al damunt.

En Daniel li va explicar les moltes avantatges que tindrien, ell cobraria molt més, no caldria que ella treballés i podria gaudir més d’en Marc, així que al cap de poques setmanes tota la família s’havia traslladat a Barcelona.

A la Marta li va costar força adaptar-se a la seva nova situació, havia deixat de treballar, no tenia a la família prop, passava a ser la senyora de “..” el seu món era casa seva. El més important era el benestar d’en Marc i la felicitat d’en Daniel.

El nou càrrec d’en Daniel el feia arribar tard a casa i sovint tenia sopars de negocis. Quan en Marc era al llit ella es quedava molt sola, sovint havia de sortir al jardí, dins de casa li mancava aire, s’ofegava, patia atacs d’ansietat sense saber-ho.

Un dia es va trobar molt malament, potser alguna de les coses que havia menjat no se li havia posat prou bé.

Al cap d’uns dies van tornar a aparèixer les molèsties i va decidir anar al Cap. El metge li va dir que no tenia res greu, que estava embarassada. Es va espantar, no sabia si aquella notícia li agradaria a en Daniel, si era el moment de tenir una altre criatura.

Es va passar tota la tarda pensant com li diria al seu marit. Al entrar a l’habitació i veure en Marc com dormia va saber que ell era el millor que li havia passat, va pensar que era igual el que pensés en Daniel; ella volia tenir aquell fill.

Quan va arribar en Daniel era cap a mitja nit, la Marta estava nerviosa, aquell vespre havia hagut de sortir més sovint al jardí a respirar. Es va tranquil·litzar i li va dir a en Daniel que estava embarassada, que tindrien un altre fill o filla. En Daniel es va quedar sorprès, li va preguntar que com era possible si ella prenia anticonceptius; la Marta li va dir, que aquells dies que es va trobar malament el cos sembla que no els va assimilar prou bé i per això s’havia quedat embarassada.
En Daniel li va dir que tenir dos fills la lligaria molt, que no podria assistir als actes i sopars de l’empresa; que els altres directius porten a les seves senyores, així que haurien de deixar als nens amb cangurs, tant si li agradava com no.

La Marta li va dir que el volia tenir, que preferia tenir-lo ara així tots dos es portarien pocs anys i després quan ja fossin més grans, tindrien més llibertat per sortir. “Fes el que vulguis” li va dir en Daniel.

Aquell embaràs va ser dolent, va haver de fer repòs, tenia que anar a dormir aviat i el que menys li venia de gust era anar a sopars o a festes a l’empresa d’en Daniel.

En Daniel la culpabilitzava constantment d’haver volgut seguir amb l’embaràs, de no acompanyar-lo, ella només callava i pensava que potser la decisió que havia pres no era la correcta. En Daniel s’allunyava d’ella cada vegada més i això li feia mal, la feia plorar molt sovint. Es queixava constantment si feia una cosa per sopar ell en volia una altra, si trobava alguna joguina d’en Marc per terra quan arribava, li deia que aquella casa era un desastre i que quan vingués l’altre ja en parlaríem.

Havia deixat d’ajudar-la en les feines de casa, des que s’havien traslladat a Barcelona, en part a causa de la Marta, la qual li va dir que com que ella es quedava a casa ho podia fer perfectament i és clar s’ho va prendre al peu de la lletra.

Finalment, va arribar el dia, va néixer la Maria, en Daniel estava molt content els dies que va estar a l’hospital, la tractava com una reina, li deia que era molt feliç i estava molt content d’haver tingut la nena, li va demanar perdó, per haver estat distant, a la feina, hi havia trobat amb alguns entrebancs i s’havia capficat, però el més important per ell, era que no els faltés de res ni a ella ni als nens.

Que contenta estava la Marta d’haver recuperat de nou en Daniel. A l’hospital, totes les infermeres li deien com n´era d´afortunada tenint un marit tant enamorat i servicial i la Marta els deia que era cert, era una gran sort.

El dia que van tornar a casa, en Daniel va demanar festa i va dir que s’ocuparia ell de fer el sopar i d´estar per en Marc; per evitar que el nen tingués gelós haurien d’estar molt pendents d’ell. Va ser un dia magnífic, la Marta estava com en un núvol, en Marc seguia tant alegre com sempre i la Maria era una bona nena, que només menjava i dormia.

La Marta era molt feliç en el seu petit món; els seus fills, en Daniel i la casa.
Anaven passant els dies i en Daniel tornava tard, sempre amb excuses de reunions, la Marta no gosava ni preguntar com és que arribava tant tard, ja que ell, sempre li responia “ d’on vols que surti tot el que teniu?.”

Un vespre en Daniel va arribar i li va dir a la Marta que el seu cap els havia convidat a sopar a casa seva i que no valia cap excusa, que ja tenia el telèfon d’una cangur que li havia recomanat un company de feina. La Marta no tenia ganes d’anar-hi, feia força temps que estava gairebé apartada de la vida social, que només es relacionava amb les mares de la guarderia o les que es trobava al parc, tenia por de no estar a l’alçada i que en Daniel s’avergonyís d’ella.

Quan va deixar els nens a la guarderia es va trobar a la Dolors, era veïna seva, ella i el seu marit eren arquitectes i tenien un nen de l’edat d’en Marc; s’havien fet amigues parlant dels nens i anant a passejar juntes al parc. Li va dir que havia d’anar a un sopar, que s’havia de posar molt maca i que no sabia ni per on començar. La Dolors la va tranquil·litzar i juntes van decidir anar de compres l’endemà.

Mentre anaven d’una botiga a l’altra, la Dolors va observar que la Marta estava molt angoixada, mirava constantment el rellotge i tot el que l´envoltava. Li va preguntar si tenia algun problema, i ella li va dir que no, que li feia por no estar a l’alçada d’en Daniel, que li havia dit que era molt important per ell aquell sopar, que en depenia el seu futur, que les dones dels seus companys de feina eren molt elegants, etc.

La Dolors la va mirar i li va dir: “tu ets exactament igual o més que elles, així que no tinguis por, ets una dona preparada, només cal trobar el vestit i el pentinat adequat i llestos. Però el més important de tot es que sàpigues, que elles no saben més, ni són millors que tu”. La Marta va somriure però va pensar que no era cert, elles acostumaven a trobar-se, anaven a comprar, a dinar a prendre alguna cosa i assistien als sopars i festes de l’empresa; i ella feia molt de temps que no ho feia això, i, a més no en tenia gens de ganes de fer-ho.

Després de molt buscar ja havia trobat el vestit que li agradava i que tant la Dolors com la dependenta deien que li quedava fantàstic. Estava contenta, a pesar d’haver tingut dos nens encara conservava la figura i sens haver d’anar al gimnàs, amb la feina que tenia amb la casa i els nens no li calia.

Va arribar el dia del sopar, aquella tarda la Marta es trobava molt malament, tenia un pes a l’estómac, ganes de vomitar, el cap li bullia. Va trucar a en Daniel i li ho va dir. En Daniel es va posar fins i tot agressiu, va dir tantes barbaritats per telèfon, que la Marta va tenir la sensació que l’havia bufetejat de dalt a baix.