Quan l'amor fa mal 3a part

Què farien aquelles criatures? I si algun dia era capaç de fer
mal als nens? Tot això li anava rodant pel cap, va pensar que potser era hora de parlar amb la Dolors.

Quan van deixar els nens a l’escola la Marta va dir a la Dolors que havia de parlar amb ella, la Dolors, amb un somriure, li va dir un: - “cafè?”.
La Marta li va explicar tot a la Dolors aquesta es va quedar esgarrifada ( estava horroritzada) del patiment: les vicissituds per les quals estava passant la pobra noia; va mantenir la calma, va deixar que ho expliqués tot i després li va dir.
- “Marta, digues què vols fer, en què vols que t’ajudi”.
- “Crec que hauré de marxar amb els nens, però encara no ho puc fer- mira Dolors em pots demanar informació, jo no estic preparada per anar cap aquí i cap allà- m’es impossible concentrar-me, a més, em controla a tota hora trucant a casa.

La Marta es va quedar més tranquil·la podia confiar en algú proper. No podia trucar a casa seva i explicar com n’era de desgraciada, la seva mare mai havia trobat bé que hagués renunciat a la professió que tant li agradava, que marxés lluny de casa sense cap ganes...

Quan obria la porta va començar a sonar el telèfon, va anar-hi corrents; era en Daniel. La mà amb la que aguantava l’auricular li tremolava, va respirar i va intentar mantenir la calma, al cap i a la fi no el tenia al davant.

En Daniel tenia una veu dolça i dòcil, li va demanar disculpes, va dir que s’havia frustrat al veure que no l’havien escollit a ell per aquell càrrec i que la ira l’havia encegat, que l’estimava molt, que tot allò no tornaria a passar mai més, que l’havia d’ajudar.

A la Marta se li va trencar el cor, va pensar que en Daniel patia molt i que aquest sofriment constant havia de sortir per algun lloc.
En Daniel li va dir que ja havia trucat a la cangur i que aquella nit anirien a sopar.

La Marta no volia anar a sopar, tampoc el volia violentar, els seus sentiments eren contradictoris, no sabia el que sentia, l’estimava, el temia, li feia pena....Hi va accedir.

Aquell vespre en Daniel va arribar content, amb aquell somriure tant encantador que ja amb prou feines la Marta recordava.
- “Marta, pujo a canviar-me i marxem, estàs preciosa”. - va dir en Daniel.

La Marta li va tornar el somriure i va pregar per que la vetllada anés bé, procurant no fer ni dir res que el pogués trasbalsar.

Van anar cap el cotxe; li va obrir la porta, instintivament, la Marta va mirar si hi havia algú pels voltants, però no estaven sols. A l’entrar al cotxe va observar que hi havia un ram de roses vermelles en el seient, la Marta es va emocionar però encara dins seu hi havia un neguit que la feia desconfiar d’en Daniel.

Al Restaurant tot van ser atencions, no va estalviar-se ni un somriure, era tant encantador com el dia en què es van conèixer.
- “Marta, em perdones?. Ets el més important de la meva vida, no sé què faria sense tu, em moriria de dolor i de pena”- va dir en Daniel mentre l’agafava de la mà i l’acariciava.

La Marta estava encara més confosa que abans, sabia que en Daniel l’estimava, d’això no en tenia dubtes, però aquella manera d’estimar no l’entenia.

Van arribar a casa van fer l’amor; en Daniel era una persona apassionada, es van quedar abraçats molta estona i la Marta va veure que en Daniel plorava, va fer veure que no ho havia vist, però aquelles llàgrimes van fer que la Marta es replantegés la idea de marxar de casa. No podia fer-li tant de mal, el destrossaria; l’estimava, potser mai més no tornaria a passar res.

La Marta va estar esquivant la Dolors els dies següents, fins que un dia la Dolors es va posar davant seu i li va preguntar; -“Marta que passa? no em vols parlar?
La Marta, li va donar les gràcies per tot, en Daniel havia canviat,ara la tractava molt bé i havia desistit de deixar-lo, segurament era una mala època que havia passat.

La Dolors la va mirar als ulls i li va dir, -“no canvien Marta, allò es repetirà i les portes de casa meva i el mes braços t’estaran esperant per quan em necessitis”.

La Marta va marxar cap a casa, en Daniel havia canviat des de feia una setmana que estava encantador, no tothom és igual.

Al vespre en Daniel la va trucar i li va dir que arribaria tard a casa que tenia una reunió molt important al despatx, que si li calia alguna cosa el truqués al mòbil.

A les onze de la nit en Marc la va cridar va pujar cap a la seva habitació i va veure que la Maria gemegava. La Marta la va tocar, la nena estava bullint; la va posar a la banyera però la febre no baixava, va trucar a en Daniel no contestava, va trucar al despatx i va pensar que el vigilant el podria avisar, es tractava d’una urgència. El vigilant li va dir que no hi havia ningú als despatxos, que cap a les nou havien sortit els darrers treballadors.

Trucava insistentment però sense resposta, va pensar que potser la Dolors la podria acompanyar. Va trucar a la Dolors i aquesta li va dir que hi anava immediatament, que es preparés que anaven al Cap.

Així que va arribar la Dolors la Marta va agafar els nens i els va pujar al cotxe.
- “Perdone’m Dolors, en Daniel és a una reunió i no el puc localitzar”- va dir la Marta.
-“No passa res no pateixis, ja saps que em pots trucar sempre que vulguis “- Va dir la Dolors, mentre enfilaven carrer amunt amb el cotxe.

Van estar un parell d’hores a urgències sense noticies d’en Daniel no havia vist les trucades perdudes? Encara no havia arribat a casa. La nena tenia la varicel·la, afortunadament res greu, va pensar la Marta.

Tornant cap a casa van veure un grup de gent que sortint d’un restaurant, la Marta es va quedar glaçada. Allà agafat de bracet d’una noia i rient, hi havia en Daniel.

Just quan passaven per la seva alçada en Daniel va mirar dins del cotxe i va creuar la mirada amb la Marta. La Marta no va dir res, la Dolors estava pendent del trànsit i no el va veure.

Al cap de pocs minuts d’arribar a casa va sentir el soroll d’un motor, en Daniel acabava d’arribar. La Marta va començar a tremolar, va pensar que la situació es podia complicar i de debò. Un fort cop de porta i després les passes d’en Daniel.
- “Que feies passejant aquelles hores amb els nens i amb qui anaves? Li va dir en Daniel a la Marta, com interrogant-la.
-“I tu que feies passejant de bracet d’una dona que no es la teva quan hauries d’estar al despatx molt i molt ocupat? va replicar la Marta que no li podia perdonar que l’enganyés d’aquella manera, i que ingènua havia estat.

En Daniel havia perdut els estreps, la Marta va observar com la cara, que quan volia era encantadora s’anava, transformant, posant rígida amb els ulls desorbitats.

La Marta va saber que un nou episodi de violència anava a esclatar, es va espantar, ella havia gosat plantar-li cara i fer-li retrets i allò en Daniel no estava disposat a permetre-ho.

En Daniel va començar a trencar coses, la Marta estava aterroritzada; els nens encara no dormien, ella feia gestos perquè es calmés, senyalat cap a munt i dient “despertaràs els nens”, en Daniel no escoltava res.

Es va dirigir cap a la Marta, ella es va posar les mans a la cara instintivament, per protegir-se. La va empènyer, la va colpejar al cap i la va empentar fortament; la Marta va tenir la sensació que volava. En aquell interval tant curt de temps va dirigir la mirada cap a l’escala, allà en pijama hi havia en Marc i la Maria molt i molt espantats, va sentir un fort dolor a l’esquena la Marta suplicava, “Déu meu que no em mati. Qué serà dels nens sense mi”. I un fort soroll va ressonar per tota l’estança. Havia anat a caure damunt la tauleta de vidre que hi havia a la sala d’estar. Estava a punt de perdre la consciència, s’esforçava per no desmaiar-se quan va sentir que trucaven a la porta; unes imatges borroses de gent que es movia, en

Daniel que cridava, i la Dolors que l’agafava de la mà.
- “Tranquil·litzat Marta, tot ha passat”- li va dir la Dolors. No va escotar res més la Marta va perdre la consciència.

Va arribar l’ambulància i es van endur a la Marta a l’hospital.

En Màrius es va endur els nens a casa seva i la Dolors va acompanyar a la Marta.
La Dolors estava esperant a la sala de urgències, quan la van cridar pel micro, va anar a parlar amb l’infermera i li van dir que se la volien quedar uns dies per fer-li unes proves, que ja podia anar cap a la seva habitació.

Quan la Marta va entrar la Dolors ja era a dins que s’esperava.
Dolors explica’m que ha passat- va dir la Marta.
La Dolors li va explicar que ella també havia vist en Daniel agafat de bracet amb aquella noia, tot i que ho va dissimular. Li va dir que quan ella li va demanar que s’anés a informar, va sol.licitar assessorament; li van confirmar el que ja havia escoltat alguna vegada, que la violència és un cicle i que es va repetint, es va passant d’una fase a una altre. Que la lluna de mel que feia uns dies que estava vivint aviat s’acabaria. Vaig parlar amb la psicòloga i, a través d’ella amb la Policia em va donar les pautes que havíem de seguir. Quan vaig arribar a casa vaig trucar a en Màrius i va venir cap a casa teva. Estaven preparats per avisar a la Policia i si calia per agafar-vos i fugir, però, tal i com en van explicar a la comissaria, qui havia de marxar de casa era ell, que era qui maltractava, i com que sabíem que voluntàriament, no ho faria doncs va venir la Policia a buscar-lo per facilitar-li el camí.

En Daniel està detingut, Marta, demà al matí vindrà la Roser, la psicòloga, ella t’escoltarà, tu li podràs parlar de totes les teves pors i angoixes. Els nens són a casa amb en Màrius i estan bé, així que a partir d’ara, Marta a viure!. La Dolors va abraçar a la Marta i van plorar una bona estona.

La Roser va parlar amb la Marta, ella li va descriure tot el que sentia, li va dir que el sentiment de culpa que tenia, era freqüent en totes les víctimes, que ella no era culpable de res, que això que avui veia tant gros i insuperable, amb ajut i amb la gran capacitat de superació que tenim totes les dones, ho superaria, recuperaria la seva autoestima i tornaria a ser feliç. La Marta va somriure i va pensar que la Roser era molt optimista.

Al matí següent ja li havien fet totes les proves i a la tarda la van donar d’alta, estava físicament dolorida però psicològicament destrossada. Es va adonar que li passava exactament el que li havia dit la Roser.

Al cap de dos dies la Marta trucava a la Roser i li deia que volia entrar al grup de teràpia, i aquell mateix dia ja hi va començar. Al principi una teràpia individualitzada però poc a poc, la Marta va estar preparada per passar a la teràpia de grup. La Roser li va explicar totes són dones maltractades i que per tant, s’havia de relaxar, escoltar el seu cor i que digués el que li vingués sense cap mena de por.

Totes les dones es van presentar, la terapeuta marcava les pautes i intentava que totes participessin però la Marta només escoltava, es va presentar i prou.

L’endemà, la Marta va decidir que parlaria, “no sé que diré però vull parlar”, va pensar la Marta. Efectivament, quan la Roser va oferir la paraula.

La Marta va dir: “Sóc una dona maltracta i ho puc explicar”:
Tinc dos fills quan va néixer el meu primer fill li vaig prometre que no permetria mai que ningú li fes mal, i el cert és que ho he estat permetent. Mentre em feien mal a mi, els feia mal a ells; si jo sóc feliç i em trobo bé amb mi mateixa, ells també seran feliços”.

Després de sis mesos, la Marta se sentia forta, havia tornat a escriure, col·laborava amb la revista de l’associació fent articles. Ahir la Roser li va proposar entrar a formar part de l’equip terapèutic per ajudar a altres dones en el seu procés. Estava molt contenta, a les tardes feia classes per adults, i el proper any segurament es tornaria a reincorporar a la seva feina de mestra, no sense haver-se reciclat en tots els aspectes. La Marta no havia tingut massa temps per avorrir-se tot i que en el procés, va tenir moments en que pensava que no podria tirar endavant i en el que el desànim l’hagués guanyat fàcilment si no hagués tingut el recolzament de l’associació i de la seva amiga Dolors, que en el moments baixos sempre la van encoratjar.

La Marta sempre havia pensat que un cop superat el procés tornaria al seu poble, però ara volia quedar-se per decisió pròpia sense cap imposició per part de ningú, havia trobat el seu lloc, s’havia retrobat.
Els ulls de la Marta havien tornat a brillar i no per les llàgrimes...


Quan l'amor fa mal- Novel.la Curta- Escrita per Anna M Arnau Barceló
per a la conscienciació, prévenció i ajut a les persones que pateixen maltractaments.
Un gra de sorra dels del fons del cor.