La Marta es va deixar caure al sofà i va començar a plorar; “què em passava, en Daniel em demanava que anés a un sopar amb ell, pensant que era una egoista, que s’havia gastat un dineral en comprar el vestit i anar a la perruqueria i ara aquest espectacle.... “no puc fer-li això a n’en Daniel”!, així que va decidir que es trobés com es trobés aquella nit tenia que aguantar el que fos.
Quan en Daniel va arribar a casa, va tancar la porta d’un fort cop, el cor de la Marta, a punt va estar de sortir-li per la boca; la Maria, que estava dormint plàcidament al menjador, es va despertar i va començar a plorar.
La Marta abans que en Daniel li digues res, li va amollar que ja es trobava bé, que la cangur arribaria en 10 minuts. En Daniel es va acostar a ella, li va agafar un pessic de la galta i li va dir amb una mirada freda i desafiadora “així m’agrada”.
La Maria havia deixat de plorar i ella va sortir corrents al jardí per poder respirar, el pit l’oprimia i amb prou feines li entrava aire, pensava que es moria, que es tornaria boja, que perdria el control, Però, poc a poc es va anar recuperant. “Respira Marta respira”- només s’anava repetint constantment.
Quan la situació estava controlada, la Marta va pujar cap a l’habitació, estava nerviosa. En Daniel s’estava vestint. Va entrar i ell no la va ni mirar, la Marta fins hi tot ho va agrair , no volia veure com la mirava amb ulls de recriminació. Es va posar el vestit i es va adonar que estava molt trasbalsada al veure que no es podia cordar els botons del vestit, hauria de demanar-li a en Daniel que ho fes, però abans que ella li demanés ja el tenia al darrera ajudant-la, ja està, li va dir que encara farem tard, amb un somriure encantador.
Van arribar a la festa i la Marta cada cop estava més nerviosa, temia que li faltés l’aire i no pogués respirar, tenia por d’entrebancar-se i caure davant de tothom; en Daniel l’havia condicionat tant que era impossible que pogués menjar res, si amb prou feines tenia espai per passar l’aire!.
Quan van entrar a casa, la Marta va veure que hi havia un grup d’unes deu o dotze persones i va pensar que debien ser els rivals d’en Daniel, “A un d’ells el tocarà ascendir, i a elles els tocava a fer el papallona i fer gala de la seva gran amabilitat, simpatia....”, Li va presentar als seus companys i aquest a les seves senyores; realment tot era com un conte de fades. La Marta pensava si hauria alguna altra que feia el paper que li tocava igual que ella, o realment, que eren feliços com ho havia estat ella feia tant de temps.
En Carles havia entrat al mateix temps que en Daniel a l’empresa, la Marta ja el coneixia d’un dia que se’l van trobar pel carrer. De sobte es va acostar a la Marta i li va dir, “realment cada dia estàs més maca”. La Marta no va tenir temps d’agraïr-li el compliment que en Daniel ràpidament va replicar, dient “ si noi, els vestits bons, cars i els retocs dels professionals fan miracles”. La Marta va fer una ganyota simulant un somriure i va clavar la mirada a en Daniel.
La Marta no sabia si sortir corrents, posar-se a plorar, cridar o desmaiar-se. De cop va sentir un fort dolor al braç; en Daniel, amb un somriure d’orella a orella se li va acostar mentre li pessigava el braç, li va dir, -“No t’atreveixis a muntar un numero, Marta”.
La Marta desitjava que s’acabés tot allò, però alhora tenia por de quedar-se sola amb el seu marit, es va adonar que li feia por. ¿ Com havia pogut arribar a témer a la persona que més estimava, què havia passat?. Què havia fet ella per perdre’l d’aquella manera?. –“Potser si que té raó, que estic més pels nens que per ell, potser estava gelós i volia cridar l’atenció. Potser es la pressió a la feina, exigien molt i jo no el recolzo suficientment; m’hauré d’apropar a ell per fer-li sentir que és molt important per mi, que l’estimo” pensava ella.
El sopar havia acabat, es van acomiadar i van anar cap el cotxe. En Daniel li va obrir la porta, la Marta va entrar i ell li va tancar la porta, “es tot un cavaller”- va comentar una de les convidades. La Marta li va fer un somriure, pensant, que realment quan volia era la persona més encantadora del món.
No es van dir res en tot el camí. La Marta sabia que hauria de ser ella, com sempre, la que hauria de cedir si volia que en Daniel li tornés a dirigir la paraula. Però el cert era que aquella nit no tenia ganes de parlar amb ell, estava tant confosa que no sabia que era el que pensava, el que sentia, ni tant sols el que volia.
A l’arribar a casa, ja no li va obrir la porta del cotxe per baixar,doncs no hi havia espectadors que admiressin la seva amabilitat. Van entrar cap a casa, els nens dormien plàcidament; la cangur els havia dit que tot havia anat molt bé. En Daniel la va pagar i acompanyar fins la porta, la Marta va anar directament a l’habitació dels nens; els seus angelets estaven dormint com troncs, relaxats; feliços. Els va besar i va anar cap a la seva habitació.
Quan hi va entrar en Daniel ja hi era, va agafar les seva camisa de nit i va entrar al bany, allà es va despullar. Mirant-se al mirall per desmaquillar-se va pensar que ja estava, va respirar a fons, ho havia passat bé tret dels primers moments en què estava molt angoixada. Va sortir i sense mirar en Daniel es va posar al llit.
Es va dormir en un moment, tanta pressió l’havia deixat esgotada; ara volia descansar i demà seria un altre dia.
Estava profundament dormida quan va sentir que la mà d’en Daniel l’agafava per la cintura i començava acariciar-li els pits, estava d’esquenes a ell. La Marta va obrir els ulls com a taronges, volia sortir corrents del llit però després va recordar el que havia estat pensant que potser en Daniel se sentia exclòs, que... i va estar quieta i callada, al cap d’una estona es va girar, en Daniel la va omplir de petons, de tendresa i van fer l’amor com feia temps que no feien. En Daniel es va dormir, la Marta es va quedar desperta pensant que potser tot havia estat un malson i que a partir d’aquell moment tot tornaria a ser com abans, amb un somriure la son la va vèncer.
Al matí següent la Marta es va llevar més aviat que en Daniel; els nens la reclamaven, i no hi entenien de festes. Al cap d’un parell d’hores es va llevar en Daniel i la Marta ja s’havia endut els nens en un lloc on si feien soroll no el desperterien. Feia molt de temps que en Daniel no tenia festa els dissabtes, així que podrien estar junts dos dies.
En Daniel es va posar a jugar amb els nens mentre la Marta anava, endreçant la casa, al cap de poca estona, va asseure’s a la butaca i es va posar a llegir el diari.
La Marta començava a fer el dinar just en el moment que la Maria va posar a plorar,”
Marta”!- Va cridar en Daniel,- “ la nena plora”.
- “Estic fent el dinar”- va dir la Marta. No va tenir contesta i la nena seguia plorant així que va anar cap el menjador i la va agafar a coll, en Daniel ja s’havia tancat el despatx, aquell soroll no el deixava concentrar.
La Marta ja va intuir que aquell cap de setmana no seria diferent als altres caps de setmana, que el que havia passat la nit anterior, ja estava oblidat per part d’en Daniel i que, a part de tenir cura dels nens hauria de tenir cura que els nens no el pertorbessin.
La Marta estava tensa i no entenia com en Daniel podia passar de ser una persona tant sensible a una altre de tant indiferent, en Marc i la Maria també eren fills seus.
Al vespre, fins que els nens no van dormir no es va poder relaxar, van seure’s al sofà i en Daniel li va preguntar que què li havia semblat la festa, la Marta va dir-li que es va sentir molt a gust, molt més del que es pensava i que la gent era molt amable.
En Daniel se la va mirar fredament i li va dir, que ja havia vist com tontejava amb en Carles, “no et treia els ulls del damunt”.
La Marta, li va dir que això no era cert que ell havia estat molt amable amb ella i conseqüentment havia estat cordial i prou.
Pujant el to, en Daniel li va dir – “et penses que sóc ximple!”. Però no pateixo ja que a l’empresa pensem que aquest tio és marica.
“Què dius?- Va dir la Marta, “es un company de feina, tant educats i tant formals que sou de cara a la galería i ara resulta que us arranqueu la pell els uns als altres i discrimineu a n’en Carles, perquè penseu que es homosexual, mare meva, no ho ent...”
La Marta no va tenir temps d’acabar la frase que en Daniel s’havia aixecat i li havia donat una bufetada. Els ulls li estaven punt de sortir de les òrbites, amb la mà a la galta que li havien colpejat i amb les llàgrimes als ulls, la Marta va sortir corrents cap a dalt a l’habitació dels nens es va posar dins del llit de la Maria, es va tapar i va plorar tota la nit fins que es va quedar dormida.
El dilluns la Marta es va trobar a la Dolors a l’escola mentre deixaven la canalla, la Dolors li va dir d’anar a fer un cafè. Quan eren al bar la Dolors li va preguntar que com havia anat la festa. La Marta, contenta li va dir, ”molt bé, tenies raó! No tenia res a témer, m’ho vaig passar bé”. Però els ulls de la Marta van perdre la seva característica lluminositat, van entristir i la Dolors ho va veure.
- “Què va passar? Marta – Va preguntar la Dolors
- “Res, res, ximpleries!, va contestar la Marta.
- “Va, explica-m’ho, desfogat que no tens a ningú amb qui parlar, tranquil·la. Va dir la Dolors.
La Marta va començar a plorar.
-“Marta, tranquil·la, tinc tot el temps del món”.
La Marta li va explicar que en Carles havia estat amable amb ella, i que en Daniel ho havia interpretat tot malament que a casa, quan ho van comentar i ella li va negar que estigués flirtejant amb ell, en Daniel el va intentar desacreditar dient-li marica, i li va donar una bufetada.
La Dolors li va dir amb una veu molt suau i plena de serenitat, “Marta, en Daniel t’està fent mal, t’està anul·lant, et fa sentir responsable de coses imaginaries i a més t’ha pegat, algun dia hauràs de prendre una decisió, i quan estiguis a punt per fer-ho, tant jo com en Màrius estarem al teu costat per tot”-.
La Marta va sentir que li mancava l’aire, estava a punt de tenir un altre atac d’ansietat
La Dolors la va agafar de la mà i li anava dient “tranquil·la respira, respira, tu i els teus fills sou el més important d’aquest món, i ningú té dret a fer-te sentir així, ets una persona fantàstica encara que ara mateix, tu pensis tot el contrari”.
La Marta va anar cap a casa, es va posar a fer la feina, tenia posada la música i intentava tenir el cap distret en altres coses.
Quan es disposava a anar a fer el dinar va sonar el telèfon, era en Daniel.
- “On eres Marta? “Li va preguntar.
- “Aquí a casa, on volies que fos?”. Va contestar la Marta.
-“Fa una hora que t’estic trucant i no m’has contestat”- Va dir en Daniel aixecant el to.
- “Estava netejant, amb l’aspirador no puc escoltar el telèfon”- Va contestar la Marta.
- “Mira Marta, no et demano masses coses al cap i a la fi, tot el que tens es gràcies a mi per tant si et vull trucar per alguna cosa urgent al menys hauries d’estar localitzable. Què en fas de tenir mòbil si sempre el tens aturat?”.
- “Daniel, el mòbil només l’engego quan surto de casa”- va dir la Marta
-“O quan no vols que et truqui!.
La Marta li va contestar, “què vols Daniel, què és això tant urgent?” La Marta tenia la veu tremolosa.
- “Res, ara ja no recordo què volia” - i va penjar.
Els dies anaven passant hi havia ocasions en que no passava res, la Marta anava amb molta cura de no provocar-lo, de no fer res que el pogués alterar, però els episodis d’ofec cada vegada eren més freqüents, a més va començar a tenir moltes molèsties a la panxa i a vegades li costava empassar el menjar.
Finalment, va decidir anar al metge ja que tenia por de tenir alguna malaltia greu, sempre amb molèsties i mal estar.
Li van fer un munt de proves; totes van sortir bé. El metge després de preguntar-li un munt de coses, li va dir que tot eren nervis, i va voler saber si hi havia alguna causa justificada per aquell estat en què es trobava. Ella li va respondre que havia marxat del seu poble, que allà hi tenia tota la seva família, que aquí es trobava molt sola i els nens li donaven molta feina.
El metge li va recomanar que descansés uns dies, que potser li convindria tenir alguna persona que l’ajudés a casa i que estava enyorada dels seus.
Quan la Marta va sortir del Cap, va pensar que era cert que estava enyorada dels seus, els veia tant poc. En Daniel sempre posava excuses a l’hora d’anar-hi i quan li deia que ens venia a visitar algú de la família, sempre arrufava el nas, per tant, sempre havia d’inventar alguna excusa, per evitar que vinguessin o anar-hi nosaltres.
Aquell vespre quan en Daniel va arribar a casa, la Marta ja va intuir que no aniria bé la cosa. Mentre sopaven en Daniel li va preguntar que havia fet aquell dia.
La Marta li va dir que havia fet el mateix de sempre i que havia anat al metge, ja que feia dies que tenia cert malestar.
I que t’ha dit el metge?- Va preguntar en Daniel.
Que estic massa cansada, nerviosa i enyorada del meu poble i dels meus.
Cansada! “Si haguessis de treballar tant com jo pla n’estaries de cansada”- va cridar en Daniel – “i enyorada clar jo no soc prou per tu. Et cal tot el teu clan, eh!”. Va cridar en Daniel.
- “No cridis si us plau, que els nens dormen, els despertaràs”.
- “I a més no em recolzes mai; i saps que el teu amic, en Carles, m’ha futut l’ascens?, quins collons!”. I va rebotir un plat per terra.
La Maria va començar a plorar i quan la Marta es va aixecar per anar cap dalt el Daniel la va agafar pel braç amb molta força, se la va acostar a la cara i amb to, amenaçant, li va dir; “deus estar contenta eh!”.
Tenia la mandíbula completament rígida i apretava les dents. La Marta va baixar la mirada, sabia que era un moment molt perillós; ell la va empentar i no va caure per poc va pujar cap a dalt amb els nens.
Una altra nit que es va haver de posar al llit amb la Maria, mentre que sentia el soroll d’objectes que es trencaven, va pensar que ho podia trencar tot mentre no els es fes mal a ells.
La Marta es va llevar molt d’hora, va mirar i va veure que en Daniel era al llit, dormint vestit. Va baixar cap a baix, ho volia netejar tot abans que els nens es llevessin i veiessin el desastre que havia organitzat el seu pare o es fessin mal amb algun vidre. Va trigar gairebé una hora a deixar-ho tot llest.
Mentre preparava l’esmorzar, la Marta va recordar les paraules que li havia dit la Dolors; “ ets una persona fantàstica encara que ara mateix, tu no ho creguis”, “ has de pensar en tu i en els nens”.
No podia estar exposada al perill que un dia d’aquells en Daniel li donés un cop i la matés.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario